Carregador

Any: 1993

Autor: Christoph Hafner-Rosario Plate-Miquel Valdasquín

L’interès se centra a crear una relació entre l’obra i l’entorn. Les pedres originals, extretes de l’església durant la seva restauració, tornarien a situar-se en el seu espai original. Tot plegat mostra un potencial que torna a l’origen arquitectònic, mantenint un ordre estructural i suportat per un artefacte semblant a una bastida medieval.

L’ús d’un material, la pedra, arrelat al passat, desvalorat i menyspreat, permet recórrer a un joc entre l’escultura i la memòria col·lectiva del ciutadà.

El interés se centra en crear una relación entre la obra y el entorno. Las piedras originales, extraídas de la iglesia durante su restauración, volverían a colocarse en su ubicación original. El conjunto muestra un potencial que vuelve al origen arquitectónico, manteniendo un orden estructural y apoyado por un artefacto similar a un andamio medieval.
El uso de un material, la piedra, anclado al pasado, poco valorado y despreciado permite recorrer un juego entre la escultura y la memoria ciudadana colectiva.

The interest is focused on creating a relationship between the work and the environment. The original stones, extracted from the church during the restoration of this, are again placed in their original space.
All together shows a potential that returns to the architectural origin, maintaining a structural order and supported by an artifact similar to a medieval scaffold.
The use of a material, the stone, rooted in the past, devalued and despised, resorts to a game between the sculpture and the collective memory of the citizen.

L’accent est mis sur la création d’un lien entre l’œuvre et l’entourage. Les pierres originelles, extraites de l’église au cours de la restauration de celle-ci, elles sont replacées dans leur espace originel. Tout l’ensemble montre un potentiel qui revient à l’origine architectural, en maintenant un ordre structurel et supporté par un artefact semblable à un échafaudage médiéval. L’utilisation d’un matériau, la pierre, enracinée au passé, dévalorisé et sous-estimé, permet de recourir à un jeu entre la sculpture et la mémoire collective du citoyen.